La sucursal del cielo

[eng]

«La Sucursal del Cielo» is a visual record which allows the viewer to distinguish the countenance of a society which is unfamiliar with fright not to come to terms with the true onthological nature of being both the victim and the aggressor. Just like the ghost that is unaware of its own death, the genuine tragedy lies in the inability to recognize the tragic nature of events. The actual tragedy is not to have a tragedy. Caracas is a city that is unsure about what to do with its dead perhaps due to the fact that no one is alive. No one considers themselves to be human; we all are “culebras, becerros, buitres or chigüires[i]“. Living like dogs and dying like dogs: the barks rattle like automatic firearms shots: ra-ta-ta-ta! Why be afraid? They’re just pictures, images, representations. However, reality is always more terrible, tragic, and disheartening. It all becomes clear: there is no heaven when angels carry “high caliber shooting irons” and their shots resound like flutes. Even saints defend themselves from the torment that awaits them on the pavement and the streets in Caracas. They carry weapons and knives, sleep in cemeteries, smoke weed; so much life amidst so much death. In the end it all becomes clear, quiet, as the poet Rafael Cadenas claims: “…we kill because we are dead”. No one is safe; no one goes unpunished. We all are victims and aggressors of a nameless war: “a war that has no name yet”.

Gerardo Zavarce, Venezuelan writer

[i] Urban popular slang terms which refer to other people or gangs.

 

[cast]

«La Sucursal del Cielo» es un expediente visual que permite distinguir el semblante de una sociedad  que no conoce el espanto por temor a reconocer su verdadera naturaleza ontológica: ser ambas cosas: víctima y victimario. La genuina tragedia, como fantasma que no tiene conciencia de su propia muerte, es no ser capaces de reconocer la naturaleza trágica. La verdadera tragedia es no tener tragedia. Caracas es una ciudad que no sabe qué hacer con sus muertos, quizás porque nadie está vivo. Nadie se considera humano, todos somos: “culebras, becerros, buitres o chigüires[i]”. Vivir como perros y morir como perros: los ladridos traquetean como descargas de armas automáticas: ¡pa, pa, pa, pa! ¿Quién dijo miedo? Son sólo fotografías, imágenes, representaciones. En cambio, la realidad siempre es más terrible, trágica, desesperanzadora. Todo queda claro, no hay cielo que valga, cuando los ángeles portan “hierros de alto calibre” y sus cañones resuenan como flautas. Hasta los santos se defienden del tormento que les aguarda en la vía y el asfalto caraqueño, portan armas y puñales, duermen en el cementerio, fuman hierbas, tanta vida en tanta muerte. Al final todo queda claro, quieto, como lo afirma el poeta Rafael Cadenas: “…matamos porque estamos muertos”.  Nadie esta a salvo, nadie queda impune, todos somos víctimas y victimarios de una guerra sin bautismo: “una guerra que aun no tiene nombre”.

 

Gerardo Zavarce, escritor venezolano

[i] Expresiones urbanas populares para referirse a otras personas o grupos.

 

[cat]

«La Sucursal del Cielo» és un expedient visual que permet distingir l’aspecte d’una societat que no coneix l’espant per por de reconèixer la seva veritable naturalesa ontològica: ser totes dues coses: víctima i victimari. La genuïna tragèdia, com el fantasma que no té consciència de la seva pròpia mort, és no ser capaços de reconèixer la naturalesa tràgica. La veritable tragèdia és no tenir tragèdia. Caracas és una ciutat que no sap què fer amb els seus morts, potser perquè ningú no està viu. Ningú no es considera humà, tots som: “culebras, becerros, buitres o chigüires[i]”. Viure com a gossos i morir com a gossos: els lladrucs trontollen com a descàrregues d’armes automàtiques: pa, pa, pa, pa! Qui va dir por? Són només fotografies, imatges, representacions. En canvi, la realitat és sempre més terrible, tràgica, desesperançadora. Tot queda clar, no hi ha cel que valgui, quan els àngels porten “ferros d’alt calibre” i els seus canons ressonen com a flautes. Fins i tot els sants es defensen del turment que els espera al carrer i l’asfalt de Caracas, porten armes i punyals, dormen al cementiri, fumen herbes, tanta vida en tanta mort. Al final tot queda clar, quiet, com afirma el poeta Rafael Cadenas: “…matem perquè estem morts”. Ningú està fora de perill, ningú no queda impune, tots som víctimes i victimaris d’una guerra sense baptisme: “una guerra que encara no té nom”. 

Gerardo Zavarce, escriptor veneçolà 

[i] Expressions urbanes populars per referir-se a altres persones o grups.